No estem en crisi, estem en declivi

Durant els últims 4 anys s’ha repetit tants cops la paraula crisi que hom podria arribar a pensar que—tal i com es defineix en el diccionari—ens trobem en una “fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un país, etc.” I a partir d’aquí deduir que tan sols es tracta d’una fase, que un cop superada tornarem a “la normalitat” (per “normalitat” entenem allò que hem viscut la major part de les nostres vides, és a dir, els feliços temps de creixement econòmic que es van veure estroncats ja fa més de 4 anys per la maleïda “crisi”). Tot i així, estic constatant que cada cop és més estrany trobar algú que mantingui aquesta idea i s’imposa més el “res tornarà a ser com abans”, en el sentit que no tornarem a viure tant inconscientment per sobre de les nostres possibilitats. Però inclús des d’aquesta postura generalitzada, es considera que les coses ja no poden anar molt pitjor, que no podem caure gaire més baix, i que la crisi té una data de caducitat que els economistes i polítics de torn s’encarreguen d’anar posposant a mesura que venç la data de l’última predicció espifiada.

Tenint en compte que la nostra vida moderna ja no depèn de la climatologia ni de les nostres habilitats agrícoles o ramaderes, sinó de l’existència de petroli barat i que tal i com afirma l’AIE (Agència Internacional de l’Energia) vam traspassar el pic del petroli convencional l’any 2006, intueixo que no estem travessant una simple crisi passatgera… estem en declivi! Declivi energètic i, conseqüentment, econòmic (l’energia és la capacitat de generar treball i, per tant, de generar riquesa). Si cada cop tenim menys energia, cada cop tindrem menys riquesa, menys estat del benestar, menys “cotxe nou cada quatre anys”, menys escapades de capdesetmana a capitals europees,… en definitiva: menys de tot (vivint en una època tant materialista i economicista com la nostra, s’entén que em refereixo a menys de tot a nivell material i econòmic. Això no treu que ens puguem seguir enriquint amb tots els béns relacionals i espirituals que donen sentit a la nostra existència: l’amistat, l’amor, el sexe, l’art, el coneixement, la consciència,…).

Si bé a ningú se li escapa que portem 4 anys d’autèntic declivi, existeix una gran resistència a concebre el declivi projectat en el futur, ni tan sols com a remota possibilitat. No disposem de cap evidència de que aquest declivi tingui aturador però la nostra religió basada en el progrés tecnològic perpetu ens fa confiar cegament amb el “ja es descobrirà algo”. I ens oblidem que vivim en un planeta finit i que portem una pila d’anys consumint molts més recursos dels que la terra pot reposar i que aquesta fórmula té un únic resultat possible: el declivi. A nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest declivi sigui penós i forçat (com està sent ara) o conscient i voluntari (en aquest cas valdria més la pena parlar de decreixement enlloc de declivi, que sona molt tràgic).