Com ens ho farem per viure sense petroli barat?

Com ens ho farem per viure sense petroli barat?

És curiosa la fe cega en la ciència—totalment acientífica—que es professa tant majoritàriament en la nostra societat. Em refereixo al predomini social de la creença en què el progrés científic i la seva aplicació tecnològica ens salvarà de tots els mals haguts i per haver-hi. Tal creença xoca frontalment amb el principi científic de la incertesa: no existeix cap veritat absoluta; una idea tan sols pot ser certa mentre no es demostri el contrari. És a dir, no té gaire sentit creure religiosament amb la ciència, seria més encertat creure-hi escèpticament.

Una previsió científica sobre el futur de la nostra societat hauria d’incloure tots els escenaris possibles i un càlcul de probabilitats de cadascun dels escenaris. Degut a que la nostra societat actual es sustenta en el consum energètic de combustibles fòssils, em sembla pertinent examinar les previsions sobre el nostre futur energètic. Per començar tenim una previsió infal·lible: els combustibles fòssils (a partir d’ara CF) no són infinits, així doncs, tard o d’hora ens veurem forçats a cercar alternatives. Partint d’aquesta premisa, divideixo les previsions en dos grups: les optimistes amb l’actual organització social i el seu respectiu model energètic i les que en són pessimistes. Les previsions optimistes ens diuen que el creixent encariment o escassedat de CF incentivarà la investigació científica i tecnològica que ens obsequiarà indefectiblement amb noves fonts energètiques i una nova tecnologia molt més eficient que ens permetran suplantar els CF còmodament. També hi ha la versió conspirativa que ens diu que ja s’han descobert aquestes miraculoses fonts d’energia i tecnologies, però es mantenen en secret degut a interessos de mercat o altres.

Per altra banda tenim les previsions pessimistes, ja sigui perquè no s’han descobert ni es descobriran fonts d’energia tant “barates” com els CF o perquè ja no disposem de temps suficient per dur a terme una transició energètica que ens permeti mantenir el nostre privilegiat estat del benestar. D’aquestes previsions se’n deriva que no es podrà mantenir la nostra actual opulència consumista ni molt probablement, la nostra superpoblació i aglomeracions urbanes.

Sembla curiós el fet que la major part de la nostra societat, començant pels seus dirigents, pensem i actuem ignorant completament o infravalorant els possibles horitzons pessimistes (per poc probables que siguin!), si tenim en compte les seves nefastes consequències. Però en realitat és ben lògic que sigui així ja que ens resulta molt més còmode ser optimistes amb l’actual organització social, que no haver d’assumir que aquesta i el mode de vida que promou—en l’actualitat totalment insostenible—a la llarga podrien resultar ser molt equivocats. Reconèixer tal possibilitat des d’una postura responable ens suposaria haver de canviar moltes coses de les nostres vides i la nostra societat—per tal de fer-les sostenibles a llarg termini—que no ens dóna la gana de canviar. Així doncs, preferim posar-nos una vena als ulls davant el futur que no ens agrada i gaudir del moment present, potser amb la insconscient esperança que en tot cas serien els nostres fills, néts o, encara millor, els nostres desconeguts besnéts—i NO nosaltres—els qui haurien de patir els possibles horitzons pessimistes.