No estem en crisi, estem en declivi

Durant els últims 4 anys s’ha repetit tants cops la paraula crisi que hom podria arribar a pensar que—tal i com es defineix en el diccionari—ens trobem en una “fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un país, etc.” I a partir d’aquí deduir que tan sols es tracta d’una fase, que un cop superada tornarem a “la normalitat” (per “normalitat” entenem allò que hem viscut la major part de les nostres vides, és a dir, els feliços temps de creixement econòmic que es van veure estroncats ja fa més de 4 anys per la maleïda “crisi”). Tot i així, estic constatant que cada cop és més estrany trobar algú que mantingui aquesta idea i s’imposa més el “res tornarà a ser com abans”, en el sentit que no tornarem a viure tant inconscientment per sobre de les nostres possibilitats. Però inclús des d’aquesta postura generalitzada, es considera que les coses ja no poden anar molt pitjor, que no podem caure gaire més baix, i que la crisi té una data de caducitat que els economistes i polítics de torn s’encarreguen d’anar posposant a mesura que venç la data de l’última predicció espifiada.

Tenint en compte que la nostra vida moderna ja no depèn de la climatologia ni de les nostres habilitats agrícoles o ramaderes, sinó de l’existència de petroli barat i que tal i com afirma l’AIE (Agència Internacional de l’Energia) vam traspassar el pic del petroli convencional l’any 2006, intueixo que no estem travessant una simple crisi passatgera… estem en declivi! Declivi energètic i, conseqüentment, econòmic (l’energia és la capacitat de generar treball i, per tant, de generar riquesa). Si cada cop tenim menys energia, cada cop tindrem menys riquesa, menys estat del benestar, menys “cotxe nou cada quatre anys”, menys escapades de capdesetmana a capitals europees,… en definitiva: menys de tot (vivint en una època tant materialista i economicista com la nostra, s’entén que em refereixo a menys de tot a nivell material i econòmic. Això no treu que ens puguem seguir enriquint amb tots els béns relacionals i espirituals que donen sentit a la nostra existència: l’amistat, l’amor, el sexe, l’art, el coneixement, la consciència,…).

Si bé a ningú se li escapa que portem 4 anys d’autèntic declivi, existeix una gran resistència a concebre el declivi projectat en el futur, ni tan sols com a remota possibilitat. No disposem de cap evidència de que aquest declivi tingui aturador però la nostra religió basada en el progrés tecnològic perpetu ens fa confiar cegament amb el “ja es descobrirà algo”. I ens oblidem que vivim en un planeta finit i que portem una pila d’anys consumint molts més recursos dels que la terra pot reposar i que aquesta fórmula té un únic resultat possible: el declivi. A nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest declivi sigui penós i forçat (com està sent ara) o conscient i voluntari (en aquest cas valdria més la pena parlar de decreixement enlloc de declivi, que sona molt tràgic). 

Com ens ho farem per viure sense petroli barat?

Com ens ho farem per viure sense petroli barat?

És curiosa la fe cega en la ciència—totalment acientífica—que es professa tant majoritàriament en la nostra societat. Em refereixo al predomini social de la creença en què el progrés científic i la seva aplicació tecnològica ens salvarà de tots els mals haguts i per haver-hi. Tal creença xoca frontalment amb el principi científic de la incertesa: no existeix cap veritat absoluta; una idea tan sols pot ser certa mentre no es demostri el contrari. És a dir, no té gaire sentit creure religiosament amb la ciència, seria més encertat creure-hi escèpticament.

Una previsió científica sobre el futur de la nostra societat hauria d’incloure tots els escenaris possibles i un càlcul de probabilitats de cadascun dels escenaris. Degut a que la nostra societat actual es sustenta en el consum energètic de combustibles fòssils, em sembla pertinent examinar les previsions sobre el nostre futur energètic. Per començar tenim una previsió infal·lible: els combustibles fòssils (a partir d’ara CF) no són infinits, així doncs, tard o d’hora ens veurem forçats a cercar alternatives. Partint d’aquesta premisa, divideixo les previsions en dos grups: les optimistes amb l’actual organització social i el seu respectiu model energètic i les que en són pessimistes. Les previsions optimistes ens diuen que el creixent encariment o escassedat de CF incentivarà la investigació científica i tecnològica que ens obsequiarà indefectiblement amb noves fonts energètiques i una nova tecnologia molt més eficient que ens permetran suplantar els CF còmodament. També hi ha la versió conspirativa que ens diu que ja s’han descobert aquestes miraculoses fonts d’energia i tecnologies, però es mantenen en secret degut a interessos de mercat o altres.

Per altra banda tenim les previsions pessimistes, ja sigui perquè no s’han descobert ni es descobriran fonts d’energia tant “barates” com els CF o perquè ja no disposem de temps suficient per dur a terme una transició energètica que ens permeti mantenir el nostre privilegiat estat del benestar. D’aquestes previsions se’n deriva que no es podrà mantenir la nostra actual opulència consumista ni molt probablement, la nostra superpoblació i aglomeracions urbanes.

Sembla curiós el fet que la major part de la nostra societat, començant pels seus dirigents, pensem i actuem ignorant completament o infravalorant els possibles horitzons pessimistes (per poc probables que siguin!), si tenim en compte les seves nefastes consequències. Però en realitat és ben lògic que sigui així ja que ens resulta molt més còmode ser optimistes amb l’actual organització social, que no haver d’assumir que aquesta i el mode de vida que promou—en l’actualitat totalment insostenible—a la llarga podrien resultar ser molt equivocats. Reconèixer tal possibilitat des d’una postura responable ens suposaria haver de canviar moltes coses de les nostres vides i la nostra societat—per tal de fer-les sostenibles a llarg termini—que no ens dóna la gana de canviar. Així doncs, preferim posar-nos una vena als ulls davant el futur que no ens agrada i gaudir del moment present, potser amb la insconscient esperança que en tot cas serien els nostres fills, néts o, encara millor, els nostres desconeguts besnéts—i NO nosaltres—els qui haurien de patir els possibles horitzons pessimistes.

Sóc un jove festalcohòlic

Adaptació al còmic: http://issuu.com/difonlaidea/docs/radiografia

vull viure en un món sense xarxes socials virtuals

Vull viure en un món on adolescents, joves i no tan joves no es refugien en un món virtual per relacionar-se amb els seus semblants degut a que el seu entorn social és tan individualista o nul que probablement mai hagin tingut oportunitat de formar part d’un grup d’afinitat on gaudir d’unes relacions que es puguin anomenar “autèntiques”, més enllà de les relacions cada cop més fràgils, esporàdiques o superficials que promou la creixent temporalitat i mobilitat del món laboral i estudiantil a què es veuen abocats (això en el cas que la feina o els estudis deixin prou “temps lliure” com perquè aquestes relacions siguin significatives!). Vist aquest panorama desolador, no és estrany que les relacions virtuals apareixin com una gran salvació.

Vull viure en un món on les persones ens relacionem cara a cara, ens somriem, enriallem i enfadem sense emoticones; ens trobem en els carrers, centres socials, ateneus, casals i fins i tot ajuntaments o altres espais públics no mercantilitzats per informar-nos, aprendre i compartir tot allò que realment ens importa i afecta a les nostres pròpies vides; per debatre racionalment sobre què és el millor per a tots nosaltres i les futures generacions fins assolir un consens sobre com aconseguir-ho.

En definitiva, vull viure en un món on les persones convivim enlloc de coexistir, on no necessitem relacionar-nos a través d’andròmines industrials ja que hem trobat la manera de restablir relacions directes i molt més sinceres, plenes i respectuoses (per posar un exemple: respectuoses amb la gent que pateix el molt desagradable impacte mediambiental o polític de l’extracció de minerals per produir els ordinadors amb què ens enviem missatges estil stic a la duxa, torno en 10min.).

Sé que estem molt lluny d’aquest món i que molts de nosaltres hem desenvolupat certa dependència (per no dir addicció) al facebook, blogspot o qualsevol altra fascinant web 2.0, per tot això i com a llastimosa teràpia de desintoxicació cibernètica, proposo seguir utilitzant aquests canals de comunicació virtual per difondre idees i compartir recursos i estratègies que ens permetin dur a terme la transició cap a aquest món de relacions sense tants intermediaris.

Sóc un jove fracassat

Perquè s’emparren als arbres?

Què pot fer a un grup de persones decidir anar a viure enmig d’un bosc, a 1100 metres d’altitud, penjats dels arbres a 20 metres d’alçada disposats a passar-hi tot l’hivern? Disposats a resistir totes les inclemències del temps: tant el fred, la pluja i la neu com el vent huracanat que bufa algunes nits i que sacseja els seus precaris habitacles com si fossin fulles. Han perdut la xaveta? Això sembla. Pretenen paralitzar les obres de la MAT (la línia de Molt Alta Tensió) okupant el tros de bosc de les Guilleries on han de construir la torre 114, negant-se a abandonar-lo pel seu propi peu.

Quinze milers de persones es manifestaren en contra de la MAT pels carrers de Girona i les seves veus no foren escoltades, mentre que ells… amb prou feines en són quinze! Ells tampoc seran escoltats, però ells no s’enfronten amb la veu, s’enfronten amb els seus cossos fent desobediència civil; s’enfronten a la llei de la gravetat juntament amb les de l’estat. Pretenen desafiar al sentit comú del “és el menys dolent dels sistemes” o el típic “creus que pots canviar les coses?” acompanyat d’un somriure sorneguer.

Si fossin més llestos estarien gaudint de totes les comoditats i luxes que ofereix el sistema, podrien estar consumint feliçment. En canvi, sembla ser que estan entestats a plantar cara al progrés que permet a la nostra civilització seguir creixent i prosperant econòmicament. Però tanmateix, qui decideix el rumb que pren el progrés? Les grans infraestructures que produeix (el TAV, la MAT, el CIM, el 4rt cinturó…), són fruit d’un procés de consens democràtic amb la oberta participació de totes les persones implicades, o més aviat responen als interessos d’unes empreses privades i a la inqüestionable necessitat del sistema capitalista de seguir creixent exponencialment? És possible o desitjable seguir creixent indefinidament tenint en compte que el nostre planeta és finit i que actualment ja estem consumint més recursos naturals i generant més residus dels que pot suportar la Terra de forma sostenible?

*emparrar-se significa enfilar-se

Propietat d’ús (okupació) vs. propietat privada

És curiós que els més fervents defensors de la propietat privada no siguin els directius de les immobiliàries sinó aquells que han treballat molt dur durant tota la vida per poder accedir a un habitatge. És per aquest motiu que critiquen als okupes: ells han hagut d’esforçar-se molt per aconseguir un habitatge i és lògic que trobin injust que algú—com ara els okupes—no ho faci. Amb aquest plantejament ens estan revel·lant que valoren negativament el fet d’haver de dedicar tants esforços per tenir un lloc on viure, ells també preferirien fer com els okupes. Però la seva ideologia els diu que perquè les coses “rutllin” ha d’existir propietat privada i per això la respecten escrupolosament i mai gosarien posar un peu a un espai que no els hi pertany, sense permís—encara que aquest espai estigui clarament buit i abandonat! Així doncs, ells no voldrien haver de treballar tota la vida—ja sigui hipotecant-se 40 anys o pagant lloguer—per tenir un tros de terra on viure, el seu ideal seria que hi hagués propietat d’ús enlloc de propietat privada, però la seva ideologia els nega que això sigui possible i, per tant, aquí tenim un conflicte d’interessos. Si la seva ideologia no defensa els millors dels seus interessos, potser farien bé plantejant-se d’adoptar una altra ideologia que si que ho faci. I el que és més interessant: si la seva ideologia no defensa els seus millors interessos, als interessos de qui defensa? Estirant d’aquest fil, probablement acabaríem descobrint que defensa els interessos dels acumuladors de riqueses i privilegis, aquells més hàbils en l’art de l’explotació, l’especulació i la usura, més coneguts com a rics i poderosos.